Capella de Santa Maria del Castell d´Orcau

Capella del Castell d´Orcau
Isona
Pallars Jussà
Catalunya
42.168056 0.983889

Topografia de la pintura

Contex històric

 

Context històric:

1.1. Fets i gent

Conjunt  del  segle  XI ubicat  dins  del  recinte  del  castell  d'Orcau,  al cim  del  turó  que domina  la població.  Situat entre  Tremp  i Isona  (Pallars Jussà),  al centre  de  la Conca Dellà.  Ocupa  l'angle  nord-oest  del  recinte,  aprofitant  el  cingle  natural  com  element defensiu, causa per la qual no és accessible  per les seves bandes nord i oest.

El castell  d’Orcau  era propietat  dels  comtes  de Pallars. El castell  es documenta  l’any 1055 al document  de venda que va realitzar Ramon V de Pallars a favor d’Arnau Mir de Tost, on figuren també els castells de Mur, Llimiana i Basterre, venda que es va realitzar per tal de cedir els castells a Valença, filla d’Arnau Mir de Tost i Arsenda, i que formarien part  del  seu  dotalici  en  contraure  matrimoni  amb  Ramon  V de  Pallars  Jussà.  (LIBER FEUDORUM MAIOR, I, 64). Entre els testimonis  que signen  la donació  hi figura “Remundi Mironis de Orcallo”,  amb qui, l’any següent,  Ramon i Valença signen  conveni  sobre  el castell comprometent-se a no demanar-li la potestat (LFM I, 63).

EL 4 de febrer de 1072 Ramon Mir d’Orcau  presta fidelitat als comtes Ramon i Valença (LFM, I, 65).  L’any  següent,  al 1073,  realitza  testament  i deixa  el castell  d’Orcau  en herència al seu fill Pere, qui va morir l’any 1079 (BARAUT 1984, d. 837 i 838). A la mort de Pere el castell va quedar  en mans del seu germà Tedball Ramon, qui al 1088 s’enfrontà amb els comtes Ramon i Valença per la potestat del castell, (LFM, I, 68) i a qui M. Pagès vincula  amb  l’acabament   de  la  construcció  de  l’església   d’Orcau,   així  com  el  seu programa pictòric  (PAGÈS, 2008, p. 133).

1.2. Documentació

Santa Maria  d’Orcau  s’esmenta  per  primera  vegada  l’any 1074,  al testament  de  Baró (Baraut, 1984, doc. 867).

La  següent  referència  de  la  qual  disposem   correspon   a  l’any  1135,  on  es  torna  a esmentar al testament de Guillem Tedball. (ON?).

L’església  figura a la dècima  papal dels anys 1279 i 1280, així com també en les visites pastorals que realitza l’arquebisbe  de Tarragona, dins de l’ardiaconat de Tremp. (ON?)

L’any 1758 l’església, figura sota la vocació de la Pietat, considera ja com ermita.

1.3. Anàlisi

[Falta]

1.4. Bibliografia

  1. BARAUT I OBIOLS, C., 1983.  “Documents  de l'Arxiu Capitular de la Seu d'Urgell”,  Urgellia, v. VI, La Seu d'Urgell, doc. 867, p. 220-221. v. IX, doc. 1445, p. 254-255.
  2. MIQUEL I ROSELL, F. Liber Feudorum Maior (LFM), Barcelona, 1945, v. I
  3. PAGES, MONTSERRAT, 2008. “Les pintures romàniques de l'antiga capella del castell d'Orcau”,  Miscel·lània Litúrgica Catalana, v. 16, p. 131-162.

 

 

 

 

Arquitectura

 

Arquitectura

2.1. Descripció

Edifici orientat a l'est, d'una sola nau coberta amb volta de canó i reforçada per tres arcs torals que conformarien  una església de tres trams. M. Pagès (2008, p. 135) afirma que és  una  longitud  inusual  per  la  seva  època,  i  que  caldria  contemplar-hi   el  possible allargament  d'una  església  originària.  Aquesta,  en tot cas, no aniria més enllà del XI, ja que la porta que s'obre al tram afegit sembla ser clarament del mateix segle.

Vista de les ruïnes de la façana sud i part de l'absis.

Vista de les ruïnes de la façana sud i part de l'absis.

 

Sembla ser que els murs de tancament del recinte del castell enllaçaven amb la façana oest  de  l'església,  integrant  aquesta  dins  del  perímetre  emmurallat  de  la  fortificació. Similar estructura  adopten  les esglésies  del castell  de Claramunt  o el de Calafell,  així com  el recinte  primitiu  del castell  de Loarre a l'Aragó.  Aquesta  solució  contrasta  amb aquelles adoptades  en d'altres castells pallaresos, com els de Llordà, Mur, la Guàrdia o el Castelló Sobirà, en els quals l'església és situada de manera aïllada respecte al recinte fortificat.  Una  part  de  la  muralla  moderna  del  castell s'adossa  a  l'absis,  tancant d'aquesta  manera el recinte pel sector sud (ADELL 1993, p.405-406).

L'absis és de planta semicircular  allargat, molt aprofundit,  i s'obre a la nau mitjançant un arc  presbiterial  que  no s'acusa  en planta,  encara  que  sí en alçat.  Aquest  fet podria respondre   a  una  vacil·lació   constructiva,   el  qual  s'observaria   també  en  l'alçat  dels paraments de la façana sud.

Tot l'àmbit del presbiteri és ocupat per una cripta que sembla de planta semicircular, actualment  en runa, que aprofita  el desnivell  natural de terreny. Segons Adell (1993, p. 405) la cripta  arribaria  fins al primer  arc toral, formant d'aquesta  manera un presbiteri elevat, imitant solucions com per exemple San Vicenç de Cardona o Sant Esteve d'Olius.

L'aparell  de la volta és realitzat mitjançant  carreus  de pedra  tosca ben tallada i polida, contrastant amb l'alçat dels murs i els arcs torals, de carreus més irregulars. Aquesta diferència  podria  explicar-se  a partir d'una  reforma dels murs perimetrals  de la nau, ja que sembla  que varen ser reforçats.  No es possible  saber si fou una solució adoptada pel projecte inicial per assegurar la volta en pedra; o bé es produí en un segon moment, substituint un embigat, molt més lleuger (ADELL 1993, p. 406).

A les  fotografies  antigues  s'aprecien   dos  talls  constructius  a  l'alçat  del  mur  sud.  Un  es situaria  entre  l'accés  sobrelevat  i la finestra  oest,  i l'altre  immediatament  abans  de  la porta més pròxima als peus de l'edifici. Cal destacar, a més, la presència en el mateix parament  d'un sol tram d'arcuacions llombardes  pròximes  a l'absis.  Aquestes irregularitats  justificarien  segons  M. Pagès algun  canvi  o alteració  del projecte  primitiu durant el procés d'edificació.

Façana de migdia. Fons Fotogràfic Salvany, Biblioteca  de Catalunya, 1920

Façana de migdia. Fons Fotogràfic Salvany, Biblioteca  de Catalunya, 1920

 

A la documentació gràfica  conservada  s'observen  dos  sèries de forats d'embigat a la façana sud, que podrien correspondre a algun tipus d'estructura  o porxo que s'adossaria a l'església.

Tot  el  conjunt  és  de  gran  monumentalitat,   tant  per  l'alçada   de  l'absis,  degut  a  la sobrelevació  que li confereix  la cripta;  com pel mur oest, assentat directament  sobre la forta pendent de la muntanya.

L'alçat interior dels murs és de carreu irregular, en filades uniformes, amb juntes amples de morter de calç pintades amb pintura blanca, imitant carreus ficticis. Aquest acabat corresponent   a l'obra  original  fou tapat  posteriorment  per  un arrebossat  de  calç  que suportava la decoració  pictòrica.

A l'interior  del  brancal  nord  de  l'arc  presbiterial,  així com  a l'extrem  nord  de  l'absis, s'obren dos nínxols semicirculars,  que podrien correspondre a armaris litúrgics.

A  l'extrem  est  del  mur  nord  s'obre   una  capella   de  planta  rectangular   inserida   al parament, resolt amb un arc lleugerament apuntat.

Les façanes eren llises i sense ornamentació, llevat de l'absis, on es desenvolupen  faixes de bandes llombardes que culminen en el seu punt més alt amb un fris d'arcuacions agrupades  en sèries de dos entre lesenes. L'obertura de la zona sud de l'absis trenca la continuïtat  de  la lesena  més  extrema,  interrompent  d'aquesta  manera  l'ornamentació. Abans de la destrucció  de la façana principal  es podia  apreciar  en el seu sector est un plafó aïllat de dos arcuacions.

Vista panoràmica  façana migdia. Fons Fotogràfic Salvany, Biblioteca  de Catalunya, 1920

 

L'accés  principal  estava ubicat a la façana sud, resolt mitjançant un arc de mig punt. A la mateixa façana existeix també una altre porta, d'arc  de mig punt, la qual no és possible precisar  si és més  tardana  que  la primera,  o bé  és una obertura  original  reformada. Respecte a la primera té una posició més elevada, evidenciant  la possible sobreelevació del presbiteri, al qual es podria accedir  directament.

L'absis conserva una finestra de doble esqueixada que perfora el seu centre. Hi ha documentació gràfica  que testimonia l'existència  d'una segona finestra a l'absis, situada en el sud, molt pròxima al mur que s'adossa al parament de la nau.

Existien també dues obertures situades a la façana principal,  emmarcant la porta situada a l'extrem est. Hi ha dues finestres a la cripta perforant la seva volta. Són d'una sola esqueixada,  situades una al centre i l'altre al sud. Resta in situ, encara que parcialment destruïda, l'obertura del tancament oest.

2.2. Intervencions

Durant la Guerra Civil Espanyola el recinte d'Orcau  fou fortificat per dominar la carretera que va d'Isona a Tremp. S'excavaren trinxeres als fonaments de la façana sud, afectant a l'estabilitat  de l'edifici.  Aquest fet comportarà  l'ensorrament  parcial l'any 1962, en el qual es va perdre  tota  la façana  sud,  part  de  l'occidental, una  quarta  part  de  l'absis  i la totalitat de les voltes que la cobrien.

L'any 1949 va ser declarat BCIN, així com protegit pel Decret de protecció  de Castells de la Generalitat de Catalunya.

No hi ha hagut intervencions posteriors per a la preservació  de l’edifici, i actualment resta en ruïnes.

2.3. Anàlisi

Segons M. Pagès (Pagès, 2008, p. 136) les característiques arquitectòniques descrites situarien   cronològicament  l’edifici   al  s.  XI,  tant  per   les  vacil·lacions   constructives observades,  com  per  la configuració   de  l’aparell  dels  murs  i l’articulació  de  portes  i finestres.  Segons l’autora l’edifici  caldria  situar-lo sota els anys de Ramon Mir d’Orcau (1055-1073) o bé sota la comissió del seu fill Tedball Ramon d’Orcau (1071 - 1116), i concretament  en el moment del litigi per la potestat del castell sostingut amb els comtes de Pallars Ramon V i Valença l’any 1080. Segons l’autora, el patrocini  de les pintures i la construcció de l’església respondrien  a la voluntat que tenia Tedball Ramon d’Orcau  per a reafirmar el seu poder davant els comtes de Pallars.

 

2.4. Bibliografia 

  1. ADELL, J.A., 1993. "Castell d'Orcau", El Pallars Jussà. El Pallars Sobirà, Catalunya Romànica XV, Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 403-408.
  2. BARAUT I OBIOLS, C., 1983.  “Documents  de l'Arxiu Capitular de la Seu d'Urgell”, Urgellia, v. VI, La Seu d'Urgell, doc. 867, p. 220-221. v. IX, doc. 1445, p. 254-255.
  3. BARAUT I OBIOLS, C., 1986. “Les actes de consagracions d'esglésies  de l'antic bisbat d'Urgell (s.IX al XII)”, Societat Cultural Urgel·litana, La Seu d'Urgell.
  4. BERTRAN I ROIGÉ, P., 198? “La Dècima de la diòcesi d'Urgell, corresponent  a l'any 1391”. Urgellia, II, La Seu d'Urgell, p. 257-346.
  5. CARBONELL I ESTELLER, E., 198? L'Art Romànic a Catalunya. S. XII, v. I, Barcelona: Edicions 62, p. 73.
  6. CATALÀ, P., 1976. “Castell d'Orcau”,  Els Castells Catalans, v. V, Barcelona: Dalmau ed. p.1319-1326.
  7. DALMASES, N., PITARCH, J., 198?? “Els inicis i l'Art Romànic. S IX-XII”, Història de l'Art Català. v. I. Barcelona: Edicions 62, p. 280.
  8. DOMÈNECH, I., 1994. “Església del Castell d'Orcau”,  Catalunya Romànica, Introducció  a l’estudi de l’art romànic català. Fons d’art romànic català del Museu Nacional d’Art de Catalunya. v. I, Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 356-357.
  9. ESPAÑOL, F., YARZA, J., 2007. El Romànic Català. Manresa: Fundació Caixa Manresa: Angle Editorial.
  10. OTTAWAY, J., 1994. Entre Adriatique  et Atlantique. Saint-Lizier au premier âge féodal, Ariège-Pyrenées: Offiece du turisme de Saint-Lizier.
  11. PAGES, MONTSERRAT, 2008. “Les pintures romàniques de l'antiga capella del castell d'Orcau”,  Miscel·lània Litúrgica Catalana, v. 16, p. 131-162.
  12. RIUS I SERRA, J.,1946. Rationes decimarum Hispaniae (1279-1280), v. I Barcelona: CSIC.

 

 

Pintura mural

Pintura mural

3.1 Descripció

Actualment  existeix  un fragment  de  l'apostolat  de  l'absis  principal  conservat  al MNAC (núm. inv. 4532), així com també fragments  de decoració  mural que poden  apreciar-se "in situ".

El fragment de l’apostolat que es conserva al MNAC mesura 172 x 186 cm, muntat en un sol plafó, i prové de l'hemicicle  absidal.  Es conserven un total de tres apòstols sobre un fons de quatre franges de colors, de dalt a baix: negre, ocre, vermell i gris. Entre les dues figures de l'esquerre del plafó s'observen restes del perímetre pintat d'una finestra, amb franges  negres  i ocre, entre les quals es situa un puntejat  blanc.  Segons M. Pages les figures conservades  al MNAC es distribuirien  al seu emplaçament  original d'una manera diferent, ja que aquestes  s'ubicarien  a la dreta de la finestra central de l'absis, tal i com es mostren al dibuix  de Joan Vallhonrat. L’emplaçament  original  de les figures  seria: la primera  immediata  a  l'eix  central  correspondria  a  sant  Pau,  després  s'hi  col·locaria l'apòstol no identificat,  seguit per Sant Tomàs, del qual resten encara fragments “in situ”. Aquesta banda tancaria amb l'apòstol Sant Joan (PAGÈS 2008, p. 137-138).

La figura de sant Pau és la més completa  del conjunt identificat  a la seva esquerra  per l’inscripció  SCS PAULUS. És representat com un home de mitjana edat, amb el front calb i barba.  Sosté amb la mà dreta velada un llibre obert amb la inscripció  "VAX ELICIONIS EST MIIS". El  seu  nimbe,  de  color  groc,  es  diferència   dels  que  porten  els  altres personatges, vermells, suggerint que podria ser una alternança que es repeteix a tot l'apostolat.  Sant Pau mostra la seva mà esquerra  oberta i inclinada  sobre el pit, vestint capa  blava  sobre  túnica  vermella.  Ambdós  elements  estan  realitzats  amb  una  gran profusió  de plecs  que donen sensació  de volum. Els plecs  de la túnica que s'aprecien sota la capa  es resolen en línies corbes,  a diferència  del tractament  més vertical  que reben   les  indumentàries   dels   dos   apòstols   conservats.   Aquesta   solució   presenta paral·lelisme amb les vestidures dels personatges  que apareixen a Sant Pere del Burgal, així com amb les d'Argollel.  La capa  té unes fines decoracions  de blau més fosc que imiten perlats.

Situat a la dreta de sant Pau es conserva una figura molt malmesa ja que ha desaparegut el seu rostre,  la meitat  del  tors, el braç  esquerre  i les mans.  La manca  d'inscripció  i atributs no han permès la seva identificació.  El seu posat és molt semblant a la figura de Joan,  tant en l'aspecte  formal  com  el cromàtic.  Vesteix túnica  d’un  color  groc  pàl·lid, sobre la qual s’hi representa una capa d’un blau fosc amb decoracions  florals, aquestes formades per una successió  de finíssims perlats blancs  que rodegen  un centre vermell. La túnica  es realitza  mitjançant  plecs  negres  i plans,  a diferència  de  la capa,  on s’hi observa una voluntat per mostrar el volum.

Sobre  la  franja  horitzontal  vermella,  al  fons  i entre  els  dos  personatges  anteriorment descrits s'observa un grafit d'un home a cavall, encaputxat  i que vesteix capa.

Tanmateix, al MNAC es conserven les restes d'un mantell vermell, així com d’un rotlle, i la inscripció  SCS THOMAX. “In situ” es conserven  les restes del cromatisme  vermell de la capa de l’apòstol corresponents  als plecs de la part inferior de la zona que cobreix la mà velada.  Als  anys  80  la  zona  conservada   era  molt  major,  tal  i  com  s’aprecia   a  les fotografies   realitzades   per   J.A.  Adell   per   a  la  Catalunya   Romànica   (CARABASSA  I VILLANUEVA 1993, p. 408) però la degradació que sofreixen les poques  restes de pintura que  encara  es  poden   observar   “in  situ”  l’església   és  molt  gran,  donat  que  estan sotmeses a les inclemències  del temps al restar al descobert,  i gairebé  totes les traces que quedaven  s’han perdut.  És una figura situada a la dreta de la finestra que ocuparia la tercera posició  comptant  des de l’eix central, coincidint  amb la disposició  original de les figures del MNAC que va dibuixar  Joan Vallhonrat. Els plecs de roba que encara es distingeixen són similars als que trobem a l’apòstol sant Pau del mateix conjunt.

Al MNAC es conserva la figura situada a l'esquerre  de sant Pau, que es representa jove i imberbe.  Vesteix túnica  groc  pàl·lid  i mantell  blau,  decorat  amb  motius  florals que  es figuren  talment  com  si fossin amb  pedreria,  de perlats  blancs  que  rodegen  un centre vermell. Mostra la palma de la mà esquerra  oberta sobre el pit, i amb la dreta, velada, sosté  un llibre  o rotlle  que  du  una creu  figurada  amb  ornamentació  geomètrica,  a la manera  d'algunes   cobertes  d'evangeliaris de  vori  o orfebreria.  Hi  ha  hagut  diferents hipòtesi alhora d'identificar aquest apòstol. Per a Post (1930, p. 123) es tractava de sant Tomàs, partint de la inscripció  que apareix a la seva dreta [SCS THOMAX]. Altres autors identifiquen  la figura com a sant Joan, ja que a la seva dreta apareixen traces d'una altre inscripció  [...OH...],  que podrien  correspondre a IOHANNES. A la seva dreta hi ha un tall en les pintures, seguit per les restes de l'extradós de la finestra absidal.

La  franja  de  l’apostolat   conservada   al  MNAC  es  representa   sobre  un  terra  resolt mitjançant fileres continues d’ones, en registres, la superior recarregada amb una planta de quatre talls i quatre flors tripètals. Els apòstols mostren els peus nus. Aquest registre queda separat per l’inferior mitjançant un motiu lineal geomètric format per una fila de meandres en L, quadrades  i en perspectiva,  emmarcada per una fila de perletes.

Les finestra de l’absis s’ornamenta en el seu extradós per mitjà d’un motiu superficial geomètric  format  per  dues  faixes  monocromes,  una vermella  intensa  més  gruixuda,  i l’altra negra, separades  per una filada de perletes,  les quals que ressegueixen  el perfil de l’extradós de la finestra. Tanmateix, l’intradós s’ornamenta mitjançant una composició ortogonal de pars adjacents d’escames  afrontades, de colors vermell i groc, horitzontals i verticals alternativament, emmarcades  per tres faixes monocromes de color groc, vermell i negre.

Al registre  inferior  es conserven  “in  situ”  restes  de  policromia  vermella  del  que  podia haver  estat  la    composició d’una  figura,  possiblement  un animal,  inscrita  en un gran cercle  de fons blanc  similar a l’ornamentació  que s’observa a l’absis de santa Maria de Taüll.

3.2 Presentació virtual (topogràfic)

 encara no s’ha de fer

3.3. Tècnica i materials

Pintura mural  al fresc  arrencada  i traspassada  a un suport  d’engraellat  de  fusta  que mesura 172 x 186 cm, guix i les mateixes teles del traspàs. El suport és, juntament amb el d’Argollel,  uns dels més antics del MNAC, i de característiques molt hidroscòpiques. Existeixen petites fissures en el marc superior esquerre, sobre el cap de sant Joan.

La capa de superfície conté nombrosos grafits, rallades i esquerdes originals.

3.4. Inscripcions

Situat a l'esquerra  de l'apòstol  Pau es llegeix  SCS PAVLVS. La inscripció  es llegeix  de manera vertical, de dalt a baix. Identifica al personatge al qual fa referència.

Al llibre obert que sosté St. Pau amb la mà dreta velada es llegeix VAX ELICONIS EST MIIS: "És per a mi un vas d'elecció".  L’inscripció  es llegeix de manera horitzontal, ocupant la  totalitat  d'ambdues  de  les  pàgines  que  mostra  l'apòstol.  El  text  correspon   a  un fragment  mal transcrit  dels  Actes  dels  Apòstols  (XI, 15) quan  Deu ordenà  a Aramies, cristià de Damasc, que anés a trobar Pau i el guarís de la seva ceguesa,  per tal de que aquest  pogués   acomplir   la  seva  missió  apostòlica.   El  mateix  fragment  apareix  mal transcrit  en el llibre  que  sosté el sant Pau representat  a les pintures  d'Argolell,  on es llegeix VAX ELICIONIS EST NIHI. El text correcte  seria VAX ELICIONIS EST MIHI. Segons I. Domènech  (1993,  p.  407) els conjunts  d'Orcau  i Argolell  són còpies  d'una  mateixa pintura anterior, avui perduda.

A la dreta  del  personatge  identificat  com  a Sant Joan es llegeix  SCS THOMAX: "Sant Tomàs".  L'inscripció  es  llegeix  de  forma  vertical,  de  dalt  a  baix.  Per  alguns  autors (DOMÈNECH  1993,  p.  407;  PAGÈS  2008,  p.  137  -  141)  sembla  identificar   un  apòstol actualment   no  conservat   situat  a  l'esquerre   de  sant  Joan.  Per  altres  historiadors, l'inscripció fa referència a l'apòstol situat immediatament  a la seva dreta, identificant d'aquesta  manera Sant Tomàs (POST 1930, p.123).

A l’esquerra del personatge identificat com a sant Joan es llegeixen les restes d’una inscripció:  ...OH... Per a Domènech  (1993, p. 407) aquesta  resta d'inscripció correspondria al nom de IOHANNES, identificant l'apòstol que queda situat immediatament  a la seva esquerra.

3.5. Biografia (vida del conjunt)

El col·leccionista  Lluís Plandiura adquirí les pintures d'Orcau,  que foren arrencades  i traspassades  per Arturo Cividini, de l'escola  de Bèrgam.  Varen restar “in situ” restes de pintures que encara es conserven, la qual cosa fa suposar que en la zona de l'absis que va caure el 1962 també n'hi deurien d'haver (PAGÈS 2008, pàg 136-137). L'any 1932, juntament amb d'altres obres de la col·lecció  Plandiura, foren adquirides  per la Junta de Museus,  ingressant   d'aquesta   manera  al  Museu  d'Art  de  Catalunya  amb  el  núm. d'inventari MAC 4 532.

Durant la guerra civil les pintures d'Orcau  foren dutes a l'església de Sant Esteve d'Olot. L'any 1937 van ser traslladades  a París on figuren en l'exposició  L'Art Catalan du Xe au XVe siècle al Jau de Paume des Tuileries. Poc després  es van portar al Musée National de Maisons-Laffitte, sota l'exposició  L'Art Catalan a Paris. Un cop acabada  la Guerra Civil van retornar al Museu d'Art de Catalunya, juntament amb totes les altres obres.

3.6. Interpretació

Segons  M.  Pagès  (2008,  p.  145)  les  pintures  caldria  datar-les  en  temps  de  Tedball Ramon d’Orcau  (1071  - 1116),  que  segons  l’autora  en seria  el comitent.  Per la seva similitud estilística amb les pintures que es conserven de Sant Vicenç de Rus, J. Ainaud (1989, p. 78) va establir  la seva datació  com pertanyent  al primer terç del segle XII. El criteri que va seguir fou la data de consagració  de Sant Vicenç, el qual es realitzà l'any 1106.

3.7. Bibliografia

  1. AINAUD I DE LASARTE, J., 1973. Art Románic Guia, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, p. 83-84, f. 85 i 86.
  2. AINAUD I DE LASARTE, J., XXXX “La fascinació del romànic”, La pintura Catalana, v. I. Ginebra-Barcelona: Editions d'Art Albert Skira – Carrogio, p. 73-78.
  3. AINAUD I DE LASARTE, J., 1962. Pintura Románica Catalana, Barcelona, p. 26 i f. 9.
  4. AINAUD I DE LASARTE, J.,«Pinturas románicas», París: Col Unesco de Arte Mundial, núm 7, 1957, pp 19.
  5. ALCOLEA,S., SUREDA, J., 1975. El Romànic Català, Pintura. Barcelona: Juventud, p.12.
  6. CARABASA, L., 1993. “Santa Maria del Castell d'Orcau [pintura]”, Catalunya Romànica, XV. Pallars. Barcelona, Fundació Enciclopedia Catalana, p. 408      
  7. CARBONELL I ESTELLER, E., [et al.] 1998. Guía arte Románico Barcelona, Barcelona: Museu Nacional d'Art de Catalunya.
  8. CARBONELL I ESTELLER, E., XXXX. L'Art Romànic a Catalunya. S. XII, v. I, Barcelona: Edicions 62, p. 73.
  9. CASANOVAS I MIRÓ, J., CAMPS I SÒRIA, J., PAGÈS I PARETAS, M., 2001. Arte románico de Cataluña: colecciones del Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona: Museu Nacional d'Art de Catalunya.
  10. CATÀEG, 1936. Catàleg del Museu d'Art de Catalunya, Barcelona: Junta de Museos, p. 25.
  11. CATÀEG, 1961. El Arte Románico, Exposición Organizada por el Gobierno Español bajo los auspicios del Consejo de Europa, Barcelona y Santiago de Compostela, p. 30.
  12. COOK, W.W.S., GUDIOL, 1950. “Pintura e Imagineria Románicas”, Ars Hispaniae, v. VI, Madrid: ed. Plus Ultra, [2 ed. 1980], p. 66, f. 44.
  13. DALMASES,N., PITARCH,J., XXXX. “Els inicis i l'Art Romànic. S IX-XII”, Història de l'Art Català, v. I. Barcelona: Edicions 62, p 280.
  14. DEMUS, O., HIRMER, M., 1970, La Peinture mural roman, París, p.152 i f. 161.
  15. DOMÈNECH, I., 1993. «Castell d'Orcau [Pintura]», Catalunya Romànica, XV. El Pallars Jussà. El Pallars Sobirà, Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 406-407.
  16. ESPAÑOL, F., YARZA, J., 2007. El Romànic Català, Manresa: Fundació Caixa Manresa, Angle Editorial, 2007.
  17. JUNYENT I SUBIRÀ, E., 1980. Catalogne Romane, Sainte-Marie de la Pierre-qui-vire (Yonne): ed. Zodiaque, col. La nuit des temps, 2 v., núm. 12-13, (ed. en Castellà: Madrid: Ed Encuentro, col. La España Románica, vol 6 i 9, p. 178).
  18. KUHN, CH.L., 1930. Romanesque Mural Painting of Catalonia. Cambridge:  Harvard University, p. 43, plat XXXVIII.
  19. OTTAWAY, J., 1994. Entre Adriatique  et Atlantique. Saint-Lizier au premier âge féodal, Ariège-Pyrenées: Offiece du turisme de Saint-Lizier,
  20. PAGES, Montserrat, 2008. “Les pintures romàniques de l'antiga capella del castell d'Orcau”,  Miscel·lània litúrgica catalana, v. 16, 2008, p. 131-162.
  21. PIJOAN, J., GUDIOLI RICART, J., 1948. “Les pintures Murals Romàniques de Catalunya”, Monumenta Cataloniae, v. IV, Barcelona: ed. Alpha, p. 144-145, f. 81.
  22. POST, CHANDLER R., 1928. La escultura románica española, v. I. Florencia- Barcelona, p. 122, f. 14.
  23. SUREDA, J., 1981. La pintura Románica a Catalunya, Madrid: Alianza Editorial, p. 318.

 

Bibliografia

  1. Adell, J.-A., «Castell d'Orcau», El Pallars Jussà. El Pallars Sobirà, Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, 1993, p. 403-408 (Catalunya Romànica XV)

  2. Carabasa, Llüisa, "Santa Maria del Castell d´Orcau [pintura]", Catalunya Romànica, XV, El Pallars. Barcelona, Fundació Enciclopedia Catalana, 1993, p. 408

  3. Català, P., «Castell d'Orcau», Els Castells Catalans, V, Barcelona, Dalmau ed., 1976, p.1319-1326

  4. Català, P., «Castell d'Orcau», Els Castells Catalans, V, Barcelona, Dalmau ed., 1976, p.1319-1326

  5. Domènech, Ignasi, "Castell d'Orcau [Pintura]", Catalunya Romànica, XV, El Pallars. Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, 1993, pp. 406-407

  6. Domènech, Ignasi, "Església del Castell d'Orcau", Catalunya Romànica, I. Introducció a l’estudi de l’art romànic català. Fons d’art romànic català del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, 1994, pp. 356-357